Un xic de món (El Caire)
Això no s’acabaria mai, o què? Això si, ara com a minim sabem on sóm. Fins i tot la Laia ho sap.
-Les pilamides d’Egipte
-Quina sort! És gust el viatge que volia fer.- va dir en Pol
Sort, sort… i si ens surtis una mòmia o en escorpió. A mi no em fa gràcia, Egipte.
-Proxima visita per la piràmide de Giza Necropolis, d’aquí 1 minut. Només queden tres places.
Sense dir res en Pol va marxar córrents a agafarles. Al tornar, l’únic que se li acud dir es: anem?
-Sí, sí nemi.
-Jo em quedo a fora- vaig dir
-Tu que ets tant d’història, no em diràs que no entraràs a les piràmides havent anat a Egipte? O és que tens por?, vols la mami?- em va xinxar en Pol
De res va servir. Vaig dir no, nooo i NOOOOO.
Però de res vai servir que digues no, nooo, nooooo. Em va agafar a plom i em va entrar (i va valdre la pena, però no li digueu).
Un cop a dins, ja estava fet. Vam anar caminant fins la cambra del tresor, tots bocavadats. Tot i haver molta quitxalla petita no es va sentir res més que la veu del guia, al qui ningú feia cas (no calia, ja hi havia prou maravelles). Totes les parets pintades, tot ple d’ofrenes…
De sobte una nena petita es va posar a plorar.
-El meu collaret –cridava
El guia digué:
-Tranquil·la, si ja el veig, està al fons del passadís. Vosaltres els de darrere, el podeu anar a buscar si us plau
I els de darrera només podíem ser nosaltres tres. Cal, em feia moltíssim cangueli però la nena plorant...
Vaga, hi vam anar. Llavors va passar la cosa més surrealista que m’havia passat mai.
Vam anar-hi i al tornar ens vam desorientar. Ens vam posar a discutir.
-A la dreta
-No, a la esquerra
-Que et dic que no.
Mentrestant la Laia m’anava estirant la màniga i dient algo (que ni tans sols em molestava a escoltar). Cada cop cridàvem més i la Laia m’estirava més el braç. Al final em va mossegar amb força i va dir:
-Qui és aquel senyo?
Ens vam girar i ens vam quedar munts, era una mòmia!!!! Però DE VERITAT.
-Meu despertat, això no se li fa a un faraó. – es va acostar al Pol i li va posar la mà a la barbeta- Això ho pagareu carrrrr..... Esper-ho que us agradi la piràmide perquè si no trobeu el camí de sortida en un sol minut... JA, JA, JA.
La Laia es va posar a plorar. Jo em vaig posar histèric a cridar i renyar el Pol.
-Però que has fet? Això no hauria passat si no haguéssim entrat!- i coses per l’estil (o pitjors)
El Pol s’anava posant blanc fins que es va desmaiar. Llavors es van sentir veus i passos corrents. Estavem salvats? O eren mòmies? Vaig sentir que el cor no em bategava però, eren arqueòlegs. UFFFFF.
Els hi vaig començar a explicar tot sense para, però ningú m’escoltava. Van agafar el Pol a plom i a la Laia a braços. Ens van portar a una caseta. Llavors vaig explicar el que havia passat tot esverat i em van contesta:
-Ahh, tranquil, només es una projecció per acabar les visites dels adults o professionals.
En aquell moment van passar dues coses: li van tirar aigua freda al Pol i jo vaig saltar corrents cap a ell per...(es que la por que m’havia fet passar no tenia preu).
Llavors un altre cop a viatjar. Per nosaltres va ser un misteri resolt però per ells, ara el començaven.
-Com han desaparegut aquells nens?-es preguntaven contínuament.
.jpg)
0 comentarios: