Mai no es deixa de somiar
Capítol 2
Amb aquesta decisió que vaig prendre sabia que em podria posar en risc la meva vida perquè tenia un seguit de guarda espatlles sempre al seu costat però volia treure l’entrellat d’aquest misteri. Em vaig haver de preparar per si algun dia em trobava en alguna situació més complicada.
Vaig agafar la pistola que cada habitant de la ciutat tenia per a ocasions especials i me’n vaig anar al descampat de darrere una fàbrica abandonada. Vaig trobar una llauna que la vaig fer servir de diana per poder practicar. Vaig estar practicant. La primera vegada no li vaig donar, la bala va passar a un metre de distància de la llauna. Vaig passar-me tota una tarda practicant i practicant fins que li vaig donar 10 vegades seguides. Quan ja tenia la suficient habilitat controlant la pistola vaig veure que em faltava forma física. Havia d’anar al gimnàs.
Però tenia un gran problema que era que al gimnàs només hi entraven els esportistes professionals que s’estaven hores i hores entrenant-se. Jo com que no era professional vaig haver de buscar-me un entrenament sense els aparells del gimnàs.
Dit i fet em vaig preparar un horari d’entrenament: cada dia sortia a córrer dues hores, quan arribava a casa havia de fer cent abdominals i cent flexions, després agafava unes peses que hi havia per casa del meu rebesavi (que era un esportista professional) i em dedicava a aixecar-les.
Això ho vaig estar fent durant dos mesos fins que vaig adquirir una forma física adequada pel que volia fer. Vaig pensar que em seria molt útil i millor si érem dos els que hi anàvem. Però no sabia qui ho voldria fer i deixar els estudis de banda. Vaig estar pensant i pensant i no s’hem va ocórrer ningú, ja que tots es passaven els dies estudiant.
Per un moment em vaig sentir sol, que no tenia ningú, ja que tots estaven sotmesos a una manera de treballar que no paraven mai.
Donades les circumstancies vaig veure que ho hauria de fer sol. Em posà a buscar el plànol de la casa de l’alcalde.
Vaig agafar la pistola que cada habitant de la ciutat tenia per a ocasions especials i me’n vaig anar al descampat de darrere una fàbrica abandonada. Vaig trobar una llauna que la vaig fer servir de diana per poder practicar. Vaig estar practicant. La primera vegada no li vaig donar, la bala va passar a un metre de distància de la llauna. Vaig passar-me tota una tarda practicant i practicant fins que li vaig donar 10 vegades seguides. Quan ja tenia la suficient habilitat controlant la pistola vaig veure que em faltava forma física. Havia d’anar al gimnàs.
Però tenia un gran problema que era que al gimnàs només hi entraven els esportistes professionals que s’estaven hores i hores entrenant-se. Jo com que no era professional vaig haver de buscar-me un entrenament sense els aparells del gimnàs.
Dit i fet em vaig preparar un horari d’entrenament: cada dia sortia a córrer dues hores, quan arribava a casa havia de fer cent abdominals i cent flexions, després agafava unes peses que hi havia per casa del meu rebesavi (que era un esportista professional) i em dedicava a aixecar-les.
Això ho vaig estar fent durant dos mesos fins que vaig adquirir una forma física adequada pel que volia fer. Vaig pensar que em seria molt útil i millor si érem dos els que hi anàvem. Però no sabia qui ho voldria fer i deixar els estudis de banda. Vaig estar pensant i pensant i no s’hem va ocórrer ningú, ja que tots es passaven els dies estudiant.
Per un moment em vaig sentir sol, que no tenia ningú, ja que tots estaven sotmesos a una manera de treballar que no paraven mai.
Donades les circumstancies vaig veure que ho hauria de fer sol. Em posà a buscar el plànol de la casa de l’alcalde.
.jpg)
.jpg)
